Per què logopèdia?

Logopedia: Correcció de les dificultats que afecten la veu, l’articulació, la paraula i el llenguatge oral i escrit mitjançant tècniques de reeducació.

Etimologia: de logo- i –pèdia: Logo del grec lógo que significa paraula i
–pèdia també del grec “paideía”, que significa “educació”.


Es considera que el document escrit més antic on es parla de la patologia del llenguatge d’origen cerebral es troba en el papir d’Edwin Smith, un papir egipci (aprox. 3500 a. de C.) on es descriu un total de 48 fractures.

El cas número 20, descriu un pacient que no pot parlar com a conseqüència d’una fractura a la templa. Alcmeó de Crotona (segle V a. de C.) ja indicava que el cervell és l’òrgan responsable de la sensació i el pensament. En el corpus hippocraticum es fa referència a diversos estats clínics que impliquen absència de llenguatge i l’escola de Galè ensenyava que les lesions al cap podien alterar la “memòria de les paraules”. Però el punt de partida que obriria el pas a l’estudi sistemàtic de l’anatomia humana i, posteriorment, al coneixement anatòmic detallat dels òrgans implicats en el llenguatge, és representat per l’obra d’Andrea Vesalio, De humani corporis fabrica (1543 ).

Al segle XVII, Descartes encara considerava el cervell com una mena de bomba impulsora dels anomenats “esperits animals”, que circulaven pels nervis donant energia i vitalitat al cos. S’assimilava així el cervell i el sistema nerviós al cor i al sistema circulatori, és a dir, el cervell i els seus ventricles actuarien de bomba impulsora dels “esperits animals”, de la mateixa manera que el cor actua de bomba impulsora de la sang.

Els orígens dels coneixements científics actuals sobre el funcionament del cervell els hem de buscar en la frenologia de Gall, el que a principis del segle XIX, va formular la teoria, segons la qual les capacitats psicològiques i morals de la persona es correlacionen amb diverses demarcacions topogràfiques ben definides a la superfície cranial, és a dir, es podien estudiar les diverses capacitats psicològiques o morals de les persones a partir de l’estudi de la morfologia externa cranial. Aquesta teoria es va difondre àmpliament pel món científic de l’època, de manera que a l’any 1825 era ensenyada a la Facultat de Medicina de París, pel professor Bouillaud.

L’any 1861, Paul Broca era el secretari de la Societat Antropològica de París. Un malalt seu, acollit a l’hospital de Bicètre, havia perdut des de feia temps la facultat de parlar per una lesió cerebral. L’autòpsia va revelar que la lesió, tal com corresponia segons les interpretacions frenològiques, era situada al lòbul frontal. Un segon cas pocs mesos després, mostrava unes característiques semblants.

El 1874, un autor alemany, Wernicke, descriu un pacient amb una lesió situada al lòbul temporal que, malgrat poder parlar, no comprèn el llenguatge que se li dirigeix: podríem dir que es tracta d’un trastorn homòleg, però invers al cas de Broca, el qual semblava entendre, però no podia parlar. Durant aquests anys, es va desvetllar l’iterés de la comunitat científica pel tema i varen quedar establerts els inicis històrics de les bases per a la comprensió moderna del funcionament cerebral.

Tornant una mica enrere, el 1836 Dax, un metge del sud de França, havia comunicat a la societat mèdica durant un congrés de medicina de Montpellier que quan un pacient perdia la facultat de llenguatge per lesió cerebral, aquesta era situada a l’hemisferi cerebral esquerre. Amb aquesta observació quedava definida la que fins a la meitat del segle XX es va conèixer com la “llei de Dax”, que implica que la facultat del llenguatge és situada a l’hemisferi cerebral esquerre.

El 1877, Kussmaul va identificar en els malalts afàsics el que ell va anomenar la ceguesa verbal, que consisteix en la incapacitat per llegir com a conseqüència d’una lesió cerebral. Més endavant, el 1887, el professor Berlín, a Stuttgart, va utilitzar el terme de dislèxia referint-se a aquest trastorn.

El 1896, Morgan, a Seaford (Anglaterra), va utilitzar el terme de “ceguesa verbal congènita” per referir-se al trastorn que presentava un noi de catorze anys del qual deia que hauria estat el noi més llest de l’escola si la instrucció se li hagués donat enterament per transmissió oral. També el 1896, Kerr, en un assaig sobre “higiene escolar, els seus aspectes psíquics, morals i mentals” parla d’un noi amb ceguesa verbal que pot lletrejar les lletres per separat. Hinshelwood, un cirurgià ocular de Glasgow, segueix veient casos de “ceguesa verbal congènita” entre el 1896 i el 1902. El 1909 s’havien identificat 41 casos.

A partir d’aquí, podríem dir que comença una fase d’anàlisi i discussió d’aquest trastorn. El 1924, pert i Pötzl opinen que podria consistir en un trastorn de caire més funcional que no pas orgànic, considerant que pot ser a causa d’una mena de retard maduratiu. Es tractava dels inicis del coneixement del grup de trastorns que avui són anomenats amb el terme genèric de dislèxies.[menys]


El Talmud indica que no s’ha de confondre una persona sorda i muda amb un deficient intel·lectual i l’escola de Galè ja ensenyava l’existència d’una relació entre l’audició i la parla. [més]